Dijous, 19 de juny
Novel.la amb poca història
¿La novel.la ha de ser només un mirall del seu temps històric amb uns herois que exemplifiquen la lluita exemplar de l´ésser humà per intervenir-hi?¿Té la mateixa validesa una novel.la que representi la història amb uns antiherois que reflecteixen la seva imatge en negatiu? Aquesta dicotomia és el que ens planteja Jordi Llovet a través de la lectura de Crim i Càstig de Fiòdor Dostoievski (Traducció d'Andreu Nin. Proa)
Ja amb la perspectiva de quasi 150 anys ( Crim i càstig es va publicar l’any 1866), no ha d’estranyar-nos que Josep Pla – per començar l’article amb un autor nostrat- detestés, en termes generals, la figura de Dostoievski. Pla, com ara Balzac, com ara l’ínclit Joaquim Molas, considerava la literatura com un mirall del “temps històric”, un reflex d’allò que, en penosa i reiterada expressió dels deixebles d’un que ja he esmentat, en diuen “el temps que a un escriptor li va tocar viure”. L’univers novel.lesc, en mans de certes òptiques més aviat estretes, s’ha considerat massa sovint com solament això: la crònica d’uns fets, més que la representació panòptica d’una civilització que compta, no solament amb fets, sinó també amb idees, veleïtats estètiques, rareses psicològiques i envitricollaments morals. Fer una reducció de la novel.la a l’acceptació més tronada de la paraula mimesi és descartar, d’una tallada, un percentatge gens insignificant de producció narrativa, especialment la dels últims 150 anys.
El fet és que, en certa manera, els models de realisme ja estaven esgotats a l’època de Flaubert: Balzac, Dickens i, com a tocatardà, l’imponent Tolstoi, són certament hereus d’aquest model novel.lístic que preua, per damunt de tot, la presentació endreçada i global d’una societat, a tots els seus nivells. Per això la crítica de canemàs realista s’adelita tant en el fet que, en les novel.les dels tres monstres que he citat, el lector pugui ennovar-se – fins i tot!- del preu del blat en un moment determinat dels esdeveniments de cada dia. A resultes d’aquesta mania ( de la qual són responsables, en gran mesura, els deixebles del marxisme de més grollera estopa), els novel.listes que van ser – entre la revolució de 1848, posem per cas, i la segona guerra gran- visionaris, profètics, psicològics, anticipatoris o simplement genials, van quedar exclosos dels cànons que primaven la completa informació de la trama i de l’ordit més visibles pels quals s’arriba a definir (amputant-la) una cultura. Per entendre’ns: la discussió que va tenir lloc a França, després de 1945, sobre si calia o no cremar Kafka, amagava una pregunta més capciosa: ¿hem de permetre que novel.listes com Robert Walser, Musil, Gadda o la mateixa Wolf, ens espatllin el plaer de reconeixe’ns en les aventures petitburgeses o granburgeses de la llarga tradició que va de Stendhal a Thomas Mann?
Aquí entra la figura de Dostoievski amb una empenta gloriosa. Aquest rus, a diferència del sempre tan lloat Tolstoi, va tenir sempre un interès escàs en doblegar-se davant les lleis tradicionals ( a l’Europa occidental, no pas al seu país) de la novel.la. El que va interessar Dostoievski, en especial des de la prou precoç Crim i càstig, va ser presentar contradiccions – que potser són d’un ordre universal- des de la perspectiva singular d’individus tirant a miserables. Raskòlnikov, l’heroi de crim i càstig, no és un personatge que es conegui o es modeli al ritme de la història del seu país – com ho són alguns dels grans personatges de Balzac: David Séchard, Bianchon, Josep Brideau, Daniel d’Arhez... sinó ànimes concretes, menudes fins i tot, retratades en forma de narració; éssers que difícilment assoleixen categoria de model, entre altres coses, perquè tenen una tirada irreprimible a beure, blasfemar i assassinar ( conductes al cap i a la fi tan socials, per reals, com les dels perfectes individus bien rangés de la novel.la burgesa de França o Anglaterra).
La vida de Dostoievski potser presenta aires d’heroïcitat. Els seus personatges, en canvi, només arriben en el millor dels casos a la santedat – com el pare Zòssima, d’Els germans Karamàzov- o una mena de negatiu nihilista de la santedat, com Raskòlnikov, de Crim i càstig. Allà on Balzac ( o Thomas Mann, llevat dels casos de Carlota a Weimar o Confessions de Fèlix Krull) eleva un home de la plebs fins a la categoria d’heroi ( perquè s’eleva per sobre de la mediocritat a còpia de simpatia amb els mecanismes més habituals d’incorporació al cos social establert per una ideologia), allà Dostoievski enfonsa un Raskòlnikov en els abismes que s’obren quan topen entre si el cos social i les passions més baixes, tanmateix plausibles, d’un humà.
Bé, és per això que Nietzsche, cosí gremà de Dostoievski per part d’idees, va poder escriure: “Dostoievski és l’únic home que m’ha ensenyat psicologia”. Poser no ens va ensenyar tantes coses com Tolstoi de la vida russa de la segona meitat del dinovè, però va obrir per a la novel.la, d’una manera certament brutal, els horitzons d’una pugna no gens mensytenible: la que enfronta l’ànima d’un ésser qualsevol amb les pinzellades superficials d’allò que se’n diu, per ser econòmics, Història. Tema de reflexió per a estudiosos: ¿en quin grau la història de la novel.la realista ens ha doant una idea massa escassa de la història? ¿ En quina mesura la riquesa o la baixesa d’un home reflecteixen ( ara no ho dic per retre honor a la mimesi) una cosa així com la imatge en negatiu de la gran fantasia de l’històric?
Els vostres clàssics ( El pais/ 19-6-03)
Més enllaços: Fiòdor Dostoievski
cromets 3:41 p. m.Novel.la amb poca història
¿La novel.la ha de ser només un mirall del seu temps històric amb uns herois que exemplifiquen la lluita exemplar de l´ésser humà per intervenir-hi?¿Té la mateixa validesa una novel.la que representi la història amb uns antiherois que reflecteixen la seva imatge en negatiu? Aquesta dicotomia és el que ens planteja Jordi Llovet a través de la lectura de Crim i Càstig de Fiòdor Dostoievski (Traducció d'Andreu Nin. Proa)
Ja amb la perspectiva de quasi 150 anys ( Crim i càstig es va publicar l’any 1866), no ha d’estranyar-nos que Josep Pla – per començar l’article amb un autor nostrat- detestés, en termes generals, la figura de Dostoievski. Pla, com ara Balzac, com ara l’ínclit Joaquim Molas, considerava la literatura com un mirall del “temps històric”, un reflex d’allò que, en penosa i reiterada expressió dels deixebles d’un que ja he esmentat, en diuen “el temps que a un escriptor li va tocar viure”. L’univers novel.lesc, en mans de certes òptiques més aviat estretes, s’ha considerat massa sovint com solament això: la crònica d’uns fets, més que la representació panòptica d’una civilització que compta, no solament amb fets, sinó també amb idees, veleïtats estètiques, rareses psicològiques i envitricollaments morals. Fer una reducció de la novel.la a l’acceptació més tronada de la paraula mimesi és descartar, d’una tallada, un percentatge gens insignificant de producció narrativa, especialment la dels últims 150 anys.
El fet és que, en certa manera, els models de realisme ja estaven esgotats a l’època de Flaubert: Balzac, Dickens i, com a tocatardà, l’imponent Tolstoi, són certament hereus d’aquest model novel.lístic que preua, per damunt de tot, la presentació endreçada i global d’una societat, a tots els seus nivells. Per això la crítica de canemàs realista s’adelita tant en el fet que, en les novel.les dels tres monstres que he citat, el lector pugui ennovar-se – fins i tot!- del preu del blat en un moment determinat dels esdeveniments de cada dia. A resultes d’aquesta mania ( de la qual són responsables, en gran mesura, els deixebles del marxisme de més grollera estopa), els novel.listes que van ser – entre la revolució de 1848, posem per cas, i la segona guerra gran- visionaris, profètics, psicològics, anticipatoris o simplement genials, van quedar exclosos dels cànons que primaven la completa informació de la trama i de l’ordit més visibles pels quals s’arriba a definir (amputant-la) una cultura. Per entendre’ns: la discussió que va tenir lloc a França, després de 1945, sobre si calia o no cremar Kafka, amagava una pregunta més capciosa: ¿hem de permetre que novel.listes com Robert Walser, Musil, Gadda o la mateixa Wolf, ens espatllin el plaer de reconeixe’ns en les aventures petitburgeses o granburgeses de la llarga tradició que va de Stendhal a Thomas Mann?
Aquí entra la figura de Dostoievski amb una empenta gloriosa. Aquest rus, a diferència del sempre tan lloat Tolstoi, va tenir sempre un interès escàs en doblegar-se davant les lleis tradicionals ( a l’Europa occidental, no pas al seu país) de la novel.la. El que va interessar Dostoievski, en especial des de la prou precoç Crim i càstig, va ser presentar contradiccions – que potser són d’un ordre universal- des de la perspectiva singular d’individus tirant a miserables. Raskòlnikov, l’heroi de crim i càstig, no és un personatge que es conegui o es modeli al ritme de la història del seu país – com ho són alguns dels grans personatges de Balzac: David Séchard, Bianchon, Josep Brideau, Daniel d’Arhez... sinó ànimes concretes, menudes fins i tot, retratades en forma de narració; éssers que difícilment assoleixen categoria de model, entre altres coses, perquè tenen una tirada irreprimible a beure, blasfemar i assassinar ( conductes al cap i a la fi tan socials, per reals, com les dels perfectes individus bien rangés de la novel.la burgesa de França o Anglaterra).
La vida de Dostoievski potser presenta aires d’heroïcitat. Els seus personatges, en canvi, només arriben en el millor dels casos a la santedat – com el pare Zòssima, d’Els germans Karamàzov- o una mena de negatiu nihilista de la santedat, com Raskòlnikov, de Crim i càstig. Allà on Balzac ( o Thomas Mann, llevat dels casos de Carlota a Weimar o Confessions de Fèlix Krull) eleva un home de la plebs fins a la categoria d’heroi ( perquè s’eleva per sobre de la mediocritat a còpia de simpatia amb els mecanismes més habituals d’incorporació al cos social establert per una ideologia), allà Dostoievski enfonsa un Raskòlnikov en els abismes que s’obren quan topen entre si el cos social i les passions més baixes, tanmateix plausibles, d’un humà.
Bé, és per això que Nietzsche, cosí gremà de Dostoievski per part d’idees, va poder escriure: “Dostoievski és l’únic home que m’ha ensenyat psicologia”. Poser no ens va ensenyar tantes coses com Tolstoi de la vida russa de la segona meitat del dinovè, però va obrir per a la novel.la, d’una manera certament brutal, els horitzons d’una pugna no gens mensytenible: la que enfronta l’ànima d’un ésser qualsevol amb les pinzellades superficials d’allò que se’n diu, per ser econòmics, Història. Tema de reflexió per a estudiosos: ¿en quin grau la història de la novel.la realista ens ha doant una idea massa escassa de la història? ¿ En quina mesura la riquesa o la baixesa d’un home reflecteixen ( ara no ho dic per retre honor a la mimesi) una cosa així com la imatge en negatiu de la gran fantasia de l’històric?
Els vostres clàssics ( El pais/ 19-6-03)
Més enllaços: Fiòdor Dostoievski